Les errades d'escriptura les corregeix el bon lector

Mes: gener de 2013

Català exprés

L’altre dia, mentre anava en metro, em va passar una cosa molt curiosa. Us asseguro que és un fet verídic.

Estava dret llegint un llibre, quan de sobte se m’acosta un senyor i m’ensenya un exemplar de La Vanguardia en català. Parlava en castellà i em va assenyalar amb el dit una paraula de la portada que el tenia molt encuriosit. I amb molta educació, va i em pregunta per què mogui estava escrita amb gu.

Com que va veure que llegia, segurament deuria pensar que jo era la persona més indicada per resoldre-li el dubte. En aquell moment em vaig quedar molt parat, i li vaig explicar tan bé com vaig saber que mogui s’escrivia així perquè derivava del verb moure, que és un verb irregular, amb un canvi ortogràfic. L’home es va quedar una mica pensatiu, rumiant la resposta, i de seguida em va dir que ho havia entès. I em va donar les gràcies.

Al mateix temps, mentre ens miràvem la portada, vaig veure que hi tenia escrita, ben grossa i en negre, la paraula avuí, amb accent a la i. Automàticament, em va sortir la vena de corrector i li vaig dir que en català avui no s’accentuava, assenyalant-li, ara jo, aquella paraula.

L’home no se n’havia adonat i es va mostrar molt estranyat que estigués mal escrita. Em va dir: «¿Ah, no?», ben sorprès. Utilitza la llengua I jo li vaig contestar que no, que en català avui  no s’accentuava a l’última síl·laba. El vaig fer rumiar una bona estona, i a continuació em va respondre: «¡Claro, la i es una semiconsonante, y por ello no se acentúa!», com si hagués trobat la solució a tots els mals.

Aleshores, el sorprès vaig ser jo. «Quina gran deducció!», vaig pensar entre mi. «Bona intuïció, sí senyor!» I em vaig imaginar que potser estudiava algun curs de català o devia haver recordat alguna de les seves classes, on algun professor li hauria parlat de les regles d’accentuació o de l’apassionant món dels diftongs.

Llàstima que el metro ja arribava a l’estació on havia de baixar i el vaig haver d’acomiadar de pressa i corrents, però m’hauria agradat poder parlar una estona més amb ell, saber qui era i si de debò estudiava català, o bé si necessitava que li fes alguna altra «classe» exprés.

La correcció, tot un art

La correcció lingüística forma part de l’edició d’un text, en paper (un llibre, una revista, un manual d’instruccions, una pòlissa d’assegurances, etc.) o en suport digital (una pàgina web, un blog, una publicació digital, etc.). La correcció és una feina precisa, metòdica, pacient i que demana molta dedicació, com qualsevol disciplina artística.

Corregir un text vol dir modificar-lo i redactar-lo d’acord amb la gramàtica, l’ortografia, la puntuació, el lèxic i la terminologia de cada llengua. En el cas d’una entitat privada, també hi aplicarem els criteris lingüístics o el llibre d’estil d’aquesta institució. És l’anomenada correcció d’estil o correcció gramatical, que també té en compte la coherència del text.

I un segon tipus de correcció, que jo considero bàsicament tècnica, és la correcció ortotipogràfica o correcció de galerades. Segons el DIEC, és la ‘correcció feta sobre proves d’impremta mitjançant crides al marge amb signes convencionals’.

Per corregir bé un text, primer de tot cal fer-ne una lectura atenta i acurada. El corrector és un lector expert i el seu cop d’ull sobre el text de l’autor és bàsic i imprescindible per assegurar una correcció impecable.

Una altra qualitat imprescindible d’un corrector és la intuïció. La intuïció és el coneixement més útil que té, forma part de la seva competència lingüística i és diferent en cada persona. El corrector recorre a la intuïció quan una qüestió li fa ballar el cap, li «grinyola» o bé no es troba resolta a les gramàtiques o als llibres d’estil. És un coneixement interioritzat lligat a la llengua materna i familiar, la que ha mamat des de petit. D’acord amb la intuïció, el corrector pren les decisions que creu més encertades.

El corrector ha de saber justificar tots els canvis i modificacions que faci en el text, en el qual és fonamental respectar l’estil de l’autor i el sentit de les seves paraules. Aquesta és la regla d’or del corrector.

Un text ben redactat, ben presentat, amb una puntuació correcta, coherent i sense faltes d’ortografia és la millor carta de presentació de cara als lectors i diu molt de la persona, empresa o institució que ha confiat en un corrector.

Per acabar, la millor correcció és aquella en què, un cop llegit el text, no es nota la intervenció del corrector.

Lupa Corrector

Benvinguts

Avui enceto el meu blog, en què us parlaré de la feina dels correctors i de la meva experiència com a corrector.

Aquesta pàgina vol ser una eina més al servei dels correctors, els traductors i els professionals de l’edició.

A través d’aquest mitjà vull donar a conèixer l’ofici de corrector i donar més visibilitat a aquesta professió, gairebé anònima, discreta i generalment poc valorada.

De la mà de l’autor i de l’editor, els correctors ens encarreguem que qualsevol text editat sigui atractiu al lector, clar, entenedor i agradable de llegir. I això hi dóna un valor afegit, al qual contribuïm els correctors amb la nostra feina.

Desitjo que us agradi, que hi digueu la vostra i que m’ajudeu a difondre’l.

Des d’aquestes ratlles, us envio una salutació ben cordial.

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén