L’altre dia, mentre anava en metro, em va passar una cosa molt curiosa. Us asseguro que és un fet verídic.
Estava dret llegint un llibre, quan de sobte se m’acosta un senyor i m’ensenya un exemplar de La Vanguardia en català. Parlava en castellà i em va assenyalar amb el dit una paraula de la portada que el tenia molt encuriosit. I amb molta educació, va i em pregunta per què mogui estava escrita amb gu.
Com que va veure que llegia, segurament deuria pensar que jo era la persona més indicada per resoldre-li el dubte. En aquell moment em vaig quedar molt parat, i li vaig explicar tan bé com vaig saber que mogui s’escrivia així perquè derivava del verb moure, que és un verb irregular, amb un canvi ortogràfic. L’home es va quedar una mica pensatiu, rumiant la resposta, i de seguida em va dir que ho havia entès. I em va donar les gràcies.
Al mateix temps, mentre ens miràvem la portada, vaig veure que hi tenia escrita, ben grossa i en negre, la paraula avuí, amb accent a la i. Automàticament, em va sortir la vena de corrector i li vaig dir que en català avui no s’accentuava, assenyalant-li, ara jo, aquella paraula.
L’home no se n’havia adonat i es va mostrar molt estranyat que estigués mal escrita. Em va dir: «¿Ah, no?», ben sorprès. 
I jo li vaig contestar que no, que en català avui no s’accentuava a l’última síl·laba. El vaig fer rumiar una bona estona, i a continuació em va respondre: «¡Claro, la i es una semiconsonante, y por ello no se acentúa!», com si hagués trobat la solució a tots els mals.
Aleshores, el sorprès vaig ser jo. «Quina gran deducció!», vaig pensar entre mi. «Bona intuïció, sí senyor!» I em vaig imaginar que potser estudiava algun curs de català o devia haver recordat alguna de les seves classes, on algun professor li hauria parlat de les regles d’accentuació o de l’apassionant món dels diftongs.
Llàstima que el metro ja arribava a l’estació on havia de baixar i el vaig haver d’acomiadar de pressa i corrents, però m’hauria agradat poder parlar una estona més amb ell, saber qui era i si de debò estudiava català, o bé si necessitava que li fes alguna altra «classe» exprés.
