Les errades d'escriptura les corregeix el bon lector

Mes: febrer de 2013

Correccions o revisions?

Si treballeu amb empreses de traduccions pot ser que en lloc d’una correcció d’un text el que us encarreguin sigui una revisió. Jo m’hi he trobat i em va sobtar molt la primera vegada que m’ho van especificar així, però com que qui paga mana, al concepte de la factura hi vaig posar «revisió lingüística».

Fins i tot una professora de la universitat, en un postgrau d’assessorament lingüístic, ens va recomanar que quan féssim una factura no hi poséssim la paraula correcció, sinó revisió, perquè, segons ella, si hi fèiem constar que era una correcció això podia afectar temes relacionats amb la propietat intel·lectual.

Silvia Senz, autora del blog De Editione, al seu interessantíssim article «Metodologia i deontologia de la correcció d’estil» (17/11/2011), ens resol aquesta qüestió: «Si l’autor, emparant-se en la llei de Propietat Intel·lectual, es queixés pel dany moral o qualsevol altre perjudici causat per una correcció, la correcció en paper serveix com a historial del procés de correcció per a possibles controls pericials. Moltes grans editorials es curen en salut conservant durant llargs períodes de temps totes les proves d’una obra publicada.» Potser volia dir això la professora de la universitat, però considero que els correctors som, primer de tot, uns professionals competents i davant un control pericial (si mai s’ha donat el cas) podríem respondre perfectament de la nostra feina. Així doncs, crec que podem estar ben tranquils posant a les nostres factures el concepte correcció.

Els diccionaris defineixen el mot revisió com l’‘acció de revisar’ (per exemple, la revisió d’un text), i quan busquem revisar diu: ‘Examinar o reexaminar una cosa per corregir-ne els errors’ (per exemple, reviseu la instal·lació del gas o revisar el protocol d’actuació). És a dir, que revisar vol dir corregir, però amb un sentit molt genèric.

Penso que és un error que segons qui en digui revisió, de la nostra feina. Per mi, revisar un text vol dir supervisar unes galerades o proves d’impremta comprovant que les esmenes hi han estat ben introduïdes pel maquetista. És a dir, el revisor compulsa textos, tal com indica el diccionari de l’Enciclopèdia (‘acarar o confrontar les proves d’impremta amb els originals’). Però en el moment en què en aquesta revisió hi fem algun canvi gramatical, lèxic, ortogràfic o de puntuació —per mínim que sigui—, aleshores la revisió deixa de ser-ho i es converteix en una correcció.

Així doncs, revisar un text no és el mateix que corregir-lo; són dues feines ben diferents. Una de les premisses de la nostra feina és la coherència. Siguem coherents, doncs, amb el concepte que posem a la factura. Que no ens confonguin.

La ela geminada, una qüestió pendent

Circula per la xarxa una iniciativa molt interessant. Es diu «Projecte de normalització tipogràfica de la ela geminada», que encapçala Jordi Iparraguirre juntament amb un grup de professors, investigadors, dissenyadors i professionals de la informàtica. També en fa difusió el blog de la Fundació puntCAT.

La ela geminada (l·l, L·L) és el nostre signe ortogràfic més genuí (no existeix en cap altra llengua del món) i va néixer el 1913 arran de l’aprovació de les Normes ortogràfiques de l’IEC, de les quals enguany celebrem el centenari. Els seus introductors, Pompeu Fabra i Antoni M. Alcover, ja van dir com s’havia d’escriure: un sol caràcter format per dues eles (ll)  i un punt volat (·) enmig, «que permetria d’escriure les dues l tan acostades l’una a l’altra com les del símbol ll, en què res no hi ha interposat entre ambdues». Així doncs, podem dir que la ela geminada és una lletra modificada.

Als anys vint, les impremtes ja aplicaven aquesta norma: tenien matrius d’eles geminades d’una sola peça i amb l’amplada correcta. Fins i tot les màquines d’escriure elèctriques, fins ben entrada la dècada dels vuitanta, la portaven incorporada al teclat, si bé escapçada [L·]. Una solució força imaginativa.

Però fou a partir dels anys noranta, amb l’evolució de les noves tecnologies, que una nova normativa eliminà la ela geminada escapçada dels teclats electrònics. De cop i volta, la nostra lletra més genuïna es va fer invisible.

És per això que neix el «Projecte de normalització tipogràfica de la ela geminada», que vol restituir a aquest caràcter la dignitat perduda durant tots aquests anys. La seva pàgina web conté enllaços i seccions molt ben documentats, amb exemples concrets d’errades relacionades amb el mal ús d’aquesta ela en l’àmbit de les noves tecnologies. També inclou un recull d’articles de Magí Camps, Hèctor Serra, Anna Torcal, Toni Romero i Marc Antoni Malagarriga (alguns els trobareu a la pestanya «Enllaços destacats»), que ens donen una visió històrica d’aquesta qüestió.

ela geminada 1

En ple segle XXI, el segle de les noves tecnologies i la societat de la informació, no pot ser que un caràcter tan identificador de la nostra ortografia encara no disposi d’una tecla pròpia als teclats dels ordinadors i aparells electrònics. És una qüestió centenària que clama al cel i que encara no hem resolt.

Per què calen tantes tecles per escriure una sola lletra? Per què encara avui hi ha moltes persones que no saben com s’escriu, s’equivoquen o no saben com es fa el punt volat? Només que tinguéssim una sola tecla per a la ela geminada (com té la ce trencada) i amb una sola pulsació (com fem amb les altres lletres) facilitaríem una escriptura que per a molta gent resulta incòmoda i poc pràctica. Imagineu-vos com en seria, de fàcil!

De la mateixa manera que les Normes ortogràfiques van posar fi al desgavell històric de l’ortografia catalana i van normalitzar aquest aspecte de la gramàtica, el projecte dels membres del grup de treball de la ela geminada pretén restituir normalitzar el caràcter originari la ela geminada en l’entorn digital. Una iniciativa magnífica que contribuirà a prestigiar el nostre idioma i farà que els professionals i usuaris de la llengua catalana disposem d’un caràcter tipogràfic modern, funcional i apte per a tots els usos.

I per a saber-ne més, us recomano aquest article interessantíssim del blog negritasycursivas.

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén