A casa nostra, quan hem d’anar a comprar o fer qualsevol gestió en un lloc on la gent ha de fer cua o esperar-se, hem de demanar tanda. Demanar tanda vol dir preguntar qui és l’última persona de la cua i es considera de mala educació no respectar la tanda demanada o colar-se per evitar haver d’esperar-se. La tanda és sagrada i saltar-se-la pot provocar les queixes i la indignació de les persones que hi ha a la cua.
La típica frase per demanar tanda és: «Qui és l’últim?» o «Qui és l’última?» La persona afectada respon amb el típic «servidor» o «servidora» i el que acaba d’entrar queda pendent de l’arribada de la següent persona, que tornarà a dir: «Qui és l’últim?» o «Qui és l’última?», i així successivament. Així és com funciona aquest costum tan habitual entre els que fan cua.
El diccionari de l’Enciclopèdia (GDLC) ens diu que la paraula tanda té l’origen al segle XIII; ‘probablement de l’àrab tanẓîm’, que vol dir ‘disposició ordenada, en sèrie’. La paraula tanda és molt productiva, de manera que podem demanar tanda, agafar o prendre tanda, donar la tanda, guardar la tanda, i fins i tot podem perdre la tanda.
En castellà de la tanda se’n diu vez (o també turno). El diccionari de María Moliner defineix aquesta paraula molt encertament: ‘En una acción en que intervienen varios participantes, momento u ocasión que corresponde a cada uno’ (pedir la vez, dar la vez). La primera vegada que vaig sentir l’expressió dar la vez em trobava al País Basc mirant amb delit l’aparador d’una pastisseria i darrere meu algú va dir: «¿Quién da la vez?» Pel lloc on era i la situació, vaig entendre de seguida que demanava tanda i des d’aleshores em va quedar gravada aquesta expressió.
Pensant en altres llengües romàniques, he consultat els meus companys de l’APTIC per saber si en altres països de tradició llatina existeix una paraula equivalent a tanda. Sorprenentment, en francès, italià o portuguès no hi ha cap paraula ni expressió equivalent, de manera que és lògic que la gent no demani ni doni tanda. Sí que pot passar que l’última persona a arribar demani darrere de qui va, però el més habitual és que la gent es fixi en qui hi ha davant, i cal tenir entrenada la vista perquè no es coli ningú.
De debò que se’n podria fer un estudi sociològic, d’aquest costum, que malauradament es va perdent a casa nostra, sobretot a les ciutats, perquè als pobles encara és ben viu, almenys entre la gent gran. Ara el més normal és que en un lloc on s’ha de fer cua hi trobem la típica maquineta que indica «El seu torn» (calc del castellà «Su turno», que en català hauria de ser «Agafeu tanda»), en què hem d’agafar número, la qual modernament ha substituït el costum de demanar tanda i és molt pràctica, perquè, com passa amb els semàfors, regula el «trànsit» de clients a les botigues. De retruc, però, la comunicació social se’n va ressentint.
