Heu llegit L’home de la maleta, de Ramon Solsona? Recordeu el català que fa servir el protagonista del llibre, l’entranyable Venerando Mallons?
Venerando Mallons és una persona gran, de Barcelona, fill d’una generació nascuda durant la primera meitat del segle XX, que va anar poc a escola i amb un català ple de castellanismes, propi d’aquella època. La novel·la està escrita tal com parlen molts dels nostres avis, amb un llenguatge col·loquial i planer.
Venerando Mallons diu, amb tota naturalitat, «antes», «dingú», «apellido», «hasta», «etivocar», «bandido», «en resumides qüentes» o «fer forrolla», tal com ho dirien les persones de la seva generació, que ens fan riure molt quan les llegim, però que contrasten amb unes expressions i frases fetes ben genuïnes i d’una gran riquesa, com «feina fuig, mandra no em deixis», «això és can pixa-i-rellisca» o bé «et conec herbeta, que et dius marduix».
Això m’ha fet pensar en un diccionari «casolà» i molt peculiar, amb el curiós títol de Diccionari iaia-català, que ha anat elaborant des de l’any 1996 el castellarenc Xavier Sànchez. A hores d’ara, el diccionari ja té més de 500 paraules, i fins i tot ha donat lloc a un grup a Facebook («Jo li dic llom però la meva iaia li diu llumillu»). El grup té una dedicatòria prou eloqüent: «Un grup per recordar les iaies! I els iaios…».
Us fareu un fart de riure si seguiu les aportacions i els comentaris de la gent que hi diu la seva. Segur que us sonaran paraules com «enterro», «assiento», «puesto», «vacacions», «ventanilla», «iclésia», «comprativa», «indicció», «llagurt» o «llugurt», «llàpits», «deverts», «minipímert» o «pímert» (per cert, un invent nascut a Catalunya), «enseguida», «enfrente» o els popularíssims «berberetxos» i les «olives rellenes».
I també em vénen al cap paraules i expressions tan nostrades com «si de cans» («si de cas»), «al tanto!» i «bueno» (pronunciades, esclar, a la catalana) o «xocolata desfeta» (per desgràcia, arraconada de mica en mica pel castellanisme «xocolata calenta»). I potser algú també recordarà els autèntics i genuïns «cotxe de línia» i «caixa d’oros» (ara «caixa d’estalvis», entitats curiosament a punt de desaparèixer potser per allò que en Venerando Mallons en diria «els estalvis se’ns han menjat les estovalles»).
En definitiva, un cabal lèxic ben popular que els nostres avis i àvies han mantingut viu oralment fins a l’actualitat i que encara se sent entre la gent gran a molts pobles i ciutats de casa nostra.
*****
I per si en voleu saber més i riure una bona estona, podeu llegir aquest magnífic article de la Scheherezade Surià sobre els malapropismes, del seu blog En la luna de Babel.