Assessor lingüístic, corrector i traductor

Mes: octubre de 2013

‘Sí o sí’ o com complicar-se la vida

Senyal--cartell--fletxaÉs curiós com fem i desfem la llengua, els parlants.

Ja fa dies que dono voltes a una expressió que sura en l’ambient i que m’ha cridat molt l’atenció: sí o sí. Aquesta expressió ha anat calant de mica en mica en el llenguatge col·loquial i ja s’ha colat en els discursos dels polítics, les iniciatives dels partits polítics, les tertúlies radiofòniques i televisives o els articles periodístics.

És igual de qui i de què es tracti. Si qui protesta és una plataforma amb una reivindicació col·lectiva, manifestarà que «lluitarem sí o sí»; si qui parla és un polític, dirà que «farem la consulta sí o sí»; si qui té la paraula és un entrenador de futbol o un president, afirmarà que «guanyarem sí o sí», o si per exemple ho fa un economista, assenyalarà que «hem d’invertir sí o sí».

Aquesta «plaga» també ha infectat alguna portada dels nostres diaris (El Punt Avui, 19 de novembre de 2013):

Portada El Punt Avui 19 nov. 2013

I fins i tot el sí o sí ha contagiat el món de la literatura: «Flexiona tres cops les cames com si fes tres saltets però sense aixecar els peus de terra, és un tic de quan encara tenia valor per anar d’excursió a Collserola cada diumenge i havia de pixar a l’aire lliure sí o sí. No li hauria importat que algú li hagués vist el cul, aleshores.» (El parèntesi més llarg, «Sardines», Tina Vallès)

És evident que sí o sí té una forta càrrega imperativa, en què no és possible una resposta o una actitud negativa. La manca d’alternativa marca aquesta disjuntiva, i és evident que, pensi el que pensi el nostre interlocutor, la resposta serà sí i només sí, encara que la seva voluntat sigui que no.

Tan natural i senzill que és dir «tant sí com no», i va i ens compliquem la vida amb un «sí o sí», una redundància absurda que empobreix la nostra llengua i ens desarma en el diàleg.

I perquè això no passi, en català disposem d’un repertori molt ric d’expressions equivalents: peti qui peti, passi el que passi, costi el que costi, a qualsevol preu, de bon o mal grat, de totes totes, de totes passades, de totes maneres, tretze són tretze, forçosament... O per dir-ho clar i català, per pebrots.

En record de Max Cahner

Malauradament, avui hem d’acomiadar un altre mestre i savi de la filologia, en Max Cahner. Estem de pega últimament!

Abans de saber-ho pels mitjans de comunicació, avui m’han despertat les paraules que la Tina Vallès ha publicat al seu blog: «D’escoltar mestres». Valguin les seves vivències com a alumna de Max Cahner a la Universitat de Barcelona com a record de la seva tasca i el seu saber fer com a professor.

Cahner, el professor tranquil i parsimoniós, va saber transmetre als seus alumnes la passió per la filologia i la seva erudició, com el malaguanyat Martí de Riquer. Celebro que gràcies a ell la Tina pogués capgirar l’opinió del seu pare amb la tria dels estudis de filologia, ja que sempre ha estat tota una «heroïcitat» embrancar-se en aquesta carrera.

Max Cahner va ser el primer conseller de Cultura de la Generalitat recuperada, en una època difícil i també heroica per a la llengua i la literatura catalanes, però amb la seva clarividència i tossuderia va saber posar els fonaments del teixit cultural que va començar a bastir Prat de la Riba i que hem fet possible entre tots.

Descansi en pau.

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén