Segons ens diuen els diccionaris, una ultracorrecció o hipercorrecció és ‘la creació d’una forma lingüística incorrecta aplicant criteris que en d’altres casos originen formes correctes’. És a dir, consisteix a corregir per excés (per això porta el prefix ultra o hiper) allò que és correcte, tant en la llengua oral com en la llengua escrita.
Les ultracorreccions són una pràctica habitual dels catalans, quan ens sembla que una paraula o una expressió està mal dita o escrita perquè s’assembla molt al castellà o bé perquè «sona com el castellà». Interpretem que una forma correcta de la llengua és incorrecta i la canviem per una altra que considerem que és més correcta o que sona «més catalana», simplement per diferenciar-nos del castellà.
Però per quin mecanisme mental cometem una ultracorrecció? Per quin motiu considerem que allò no està bé i ho substituïm per una altra forma que pensem que és millor? El mecanisme de la ultracorrecció està molt relacionat amb la confiança i la seguretat amb què parlem i escrivim, i per les interferències entre català i castellà. Quan hi ha dubtes, vacil·lacions o si no coneixem bé la gramàtica, correm el risc de caure en una ultracorrecció. Creient-nos molt llestos, l’únic que aconseguim és cometre una barbaritat i, de retruc, malmetre la nostra llengua.
Com he dit abans, les ultracorreccions afecten tant la llengua oral com la llengua escrita. Vegem-ne uns quants exemples, que segur que heu sentit o heu vist escrits més d’una vegada:
- Quan pensant que «sona com el castellà» diem camerí en lloc de camerino, divà en comptes de divan o unànim per unànime.
- També em vénen al cap les anàlisi i entre parèntesi (que van arraconant els correctíssims les anàlisis i entre parèntesis).
- I què me’n dieu, d’aquells «experts» en l’edat mitja que, en lloc d’època medieval, en diuen època mitjaval?
- Tampoc es queda curt el famós certificat metge, en boca del personal mèdic i dels pacients, i la jornada complerta (tan difícil és dir «jornada completa»?).
- O el cas dels ordinals en els intervals musicals (quinta, sexta, sèptima, octava), els quals per ultracorrecció són substituïts per cinquena, sisena, setena, vuitena. I si parlem d’un concert, una òpera o una obra de teatre, quantes vegades l’intermig es confon amb l’intermedi?
- I un últim exemple: en el camp de la sintaxi, quants cops no hem sentit o vist escrit un CI com a CD: la pel·lícula va agradar molt la teva amiga, en lloc de la pel·lícula va agradar molt a la teva amiga (en què el verb agradar és usat com a transitiu en lloc d’intransitiu).
Compte, doncs, amb les ultracorreccions, que són molt pitjors que les possibles incorreccions i que ens fan quedar molt malament. Abans de cometre una ultracorrecció, més val pecar per defecte que per excés. No fos cas que per voler arreglar una cosa n’espatllem dues.