Des que a finals del mes de febrer passat el president de l’IEC, Juandomènec Ros, va anunciar en una entrevista a Barcelona Televisió (BTV) que la nova gramàtica oficial de l’IEC veurà la llum per Sant Jordi de l’any que ve, el debat al voltant de la modernització de la gramàtica catalana —recordem que la gramàtica oficial data del 1918— està servit.
Al cap de poc, al març, es va publicar el llibre Canvi d’agulles. Per un català més ric, àgil i senzill (RBA-La Magrana), que inclou les reflexions sobre aquest tema de deu professionals de la llengua: Magí Camps, Ricard Fité, Agustí Mas, Rudolf Ortega, Albert Pla, Ernest Rusinés, Màrius Serra, Ramon Solsona, Pau Vidal i Enric Gomà. Curiosament, tots són homes.
El seu pròleg —escrit per l’ideòleg i editor del llibre, Enric Gomà— ja és prou explícit: «Com fer el català una mica menys envitricollat? Com fer-lo més amable, més pràctic, més fàcil? Com convertir-lo en més amanós, que diuen el valencians? […] A Canvi d’agulles hem reunit unes quantes d’aquestes propostes amb la intenció modesta que l’autoritat competent, un dia o un altre, en prengui alguna en consideració. Si no és demanar massa. Fer el català més proper i senzill, tot conservant-ne i potenciant-ne la riquesa i l’expressivitat, és un propòsit raonable, ens sembla, que no pretén trepitjar cap ull de poll.»
Arran de la publicació d’aquest llibre han aparegut diferents articles i ressenyes als mitjans de comunicació que el comenten:
- «Un canvi d’agulles lingüístic» (Griselda Oliver, Núvol)
- «La gimnàstica del català» (Marc Andreu, El País)
- «Canvi d’agulles» (David Paloma, El Punt Avui)
- «Canvi d’agulles II» (Núria Puyuelo, El Punt Avui)
I amb el ressò de la pròxima aparició de la nova gramàtica de l’IEC i l’edició de Canvi d’agulles, el 12 d’abril el diari Ara va publicar un dossier titulat «Per un català del segle XXI», amb aquesta declaració d’intencions a la portada i amb lletres ben grosses: «El futur de la llengua l’hem d’abordar sense dramatismes ni dogmatismes. Serenament. Necessitem un idioma que s’adapti a tots els registres, que no sigui percebut pels potencials usuaris com una realitat excessivament rígida i difícil. Gairebé un segle després de la gramàtica de Fabra, hem de ser prou lúcids per entendre que mantenir la norma intocable és fer un trist favor al català, i que tocar-la massa seria afeblir-lo. Des de l’ARA obrim el debat sense defugir qüestions incòmodes. Guanyem el futur del català amb valentia i rigor.»
No han trigat gaire a ploure les crítiques dels detractors de les propostes d’aquest dossier. El 27 d’abril, en un article aparegut al mateix diari Ara («Hem de matar Pompeu Fabra?», p. 26), el col·lectiu de lingüistes Cercle Vallcorba —integrat per Òscar Alegret, Jordi Badia, Jem Cabanes, David Casellas, Josep Ferrer, Juli Moll i Josep Maria Pera— carreguen fort contra el diari (consideren que és una proposta personal del seu responsable lingüístic, Albert Pla) i proposen la reforma de la normativa lingüística tal com volia Fabra, amb el mateix objectiu del mestre: «una llengua nacional i referencial a partir d’un model supradialectal que tingui en compte la llengua dels clàssics i es contrasti amb totes les altres llengües europees; que sigui clara i lògica, i que, alhora, es nodreixi de la parla viva i genuïna de tot el domini lingüístic.»
S’ha obert, doncs, la caixa dels trons i ja veurem com acaba tot plegat. De moment, la polèmica està servida.