Després de l’elecció de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, el dissabte 16 de gener el diari Ara va publicar una entrevista al cantautor i diputat Lluís Llach amb aquest titular: «He hagut de ser masista i ara seré puigdemontista», en què em van cridar molt l’atenció aquests dos adjectius.
El llenguatge oral és espontani i sempre ens ofereix sorpreses, com és el cas de les paraules masista i puigdemontista, referides, és clar, a Artur Mas i a Carles Puigdemont, respectivament.
Masista i puigdemontista són dos derivats formats a partir del sufix -ista, que segons els diccionaris normatius vol dir ‘partidari de’, ‘seguidor de’ o ‘defensor de’. En aquest cas s’aplica al cognom d’una persona: masista (‘partidari, seguidor o defensor de Mas’) i puigdemontista (‘partidari, seguidor o defensor de Puigdemont’).
De la mateixa manera, els cognoms Pujol, Maragall i Montilla han donat lloc als adjectius pujolista, maragallista i montillista però considero que, a diferència d’aquests, puigdemontista i masista encara no han arrelat prou popularment ni tampoc en el llenguatge periodístic. No crec que els nous derivats es facin gaire populars, bàsicament perquè són fruit d’una declaració espontània i puntual com va ser l’entrevista a Lluís Llach.
Si fem una cerca al DIEC2 a través de l’opció «Consulta avançada» trobarem més de 800 entrades amb la terminació -ista, cosa que demostra que és un sufix molt productiu. Altres accepcions del sufix -ista són:
- ‘especialista en’ (africanista, interiorista o medievalista)
- ‘estudiós de’ (europeista o neologista)
- ‘persona que toca’ (acordionista o clarinetista)
- ‘persona que té per professió’ o ‘professional de’ (artista, modista o economista)
Finalment, un apunt de llengua: recordeu que el sufix -ista, sobretot després de vocal, no porta dièresi (hebraista, assembleista, egoista, oboista, continuista, lingüista, piragüista, sociolingüista, etc.).
