Als diccionaris normatius hi ha un bon grapat de paraules compostes (masculines o femenines) amb la terminació –es: un/una adobacadires, un/una afaitapobres, un/una cagadubtes, un/una esgarriacries, un/una escurabutxaques, un/una guardaespatlles, un/una pelacanyes, un/una portalliteres o un/una somiatruites.
Però també n’hi ha amb aquesta mateixa terminació que no ho són (àries, alferes, caguetes, manetes, mecenes, mestretites o penques). Per tant, per exemple, una persona nascuda en el signe zodiacal d’Àries —com és el meu cas— és un àries o una àries i una persona que té molta traça és un manetes o una manetes.
Però em vull referir especialment a la paraula penques, que és la que dóna títol a l’entrada d’avui. Penques és una paraula genuïnament catalana i molt popular. En castellà rep del nom de caradura, sinvergüenza o jeta.
Un penques o una penques és una persona desvergonyida o que té molta barra, o també un galtes o una galtes. Vegem-ne uns quants exemples dels diccionaris:
- El penques del teu marit sempre fa tard.
- El seu germà sempre ha estat un penques: has vist mai que treballés?
- Quina penques, aquella, ja m’ha tornat a estafar!
- No siguis penques i acaba la feina.
D’expressions amb penques en tenim unes quantes: ésser un penques (No el contractis per a la feina, és un penques); tenir unes penques o tenir moltes penques (En Joan té moltes penques, diu que vindrà puntual i sempre arriba tard), o quines penques! (Quines penques que té!)
I una persona que té penques és un pencut o una pencuda. De la mateixa manera, qui és un galtes és un galtut o galtuda (accepció que, curiosament, només recullen el diccionari de l’Enciclopèdia i el Gran diccionari 62). I d’aquí, l’expressió tan popular i col·loquial tenir galtes (‘tenir barra’: Tens unes galtes!, arribes tard i ni t’excuses!).
Per tant, seríeu uns penques si no feu un comentari a aquest article (ep, de bon rotllo!).
Fins al mes que ve!
