Les errades d'escriptura les corregeix el bon lector

Mes: juny de 2017

Penques

Als diccionaris normatius hi ha un bon grapat de paraules compostes (masculines o femenines) amb la terminació –es: un/una adobacadires, un/una afaitapobres, un/una cagadubtes, un/una esgarriacries, un/una escurabutxaques, un/una guardaespatlles, un/una pelacanyes, un/una portalliteres o un/una somiatruites.

Però també n’hi ha amb aquesta mateixa terminació que no ho són (àries, alferes, caguetes, manetes, mecenes, mestretites o penques). Per tant, per exemple, una persona nascuda en el signe zodiacal d’Àries —com és el meu cas— és un àries o una àries i una persona que té molta traça és un manetes o una manetes.

Però em vull referir especialment a la paraula penques, que és la que dóna títol a l’entrada d’avui. Penques és una paraula genuïnament catalana i molt popular. En castellà rep del nom de caradura, sinvergüenza o jeta.

Un penques o una penques és una persona desvergonyida o que té molta barra, o també un galtes o una galtes. Vegem-ne uns quants exemples dels diccionaris:

  • El penques del teu marit sempre fa tard.
  • El seu germà sempre ha estat un penques: has vist mai que treballés?
  • Quina penques, aquella, ja m’ha tornat a estafar!
  • No siguis penques i acaba la feina.

D’expressions amb penques en tenim unes quantes: ésser un penques (No el contractis per a la feina, és un penques); tenir unes penques o tenir moltes penques (En Joan té moltes penques, diu que vindrà puntual i sempre arriba tard), o quines penques! (Quines penques que té!)

I una persona que té penques és un pencut o una pencuda. De la mateixa manera, qui és un galtes és un galtut o galtuda (accepció que, curiosament, només recullen el diccionari de l’Enciclopèdia i el Gran diccionari 62). I d’aquí, l’expressió tan popular i col·loquial tenir galtes (‘tenir barra’: Tens unes galtes!, arribes tard i ni t’excuses!).

Per tant, seríeu uns penques si no feu un comentari a aquest article (ep, de bon rotllo!).

Fins al mes que ve!

‘Joder’

Com a preludi de l’entrada de demà, avui no em podia estar de fer referència a aquest vulgarisme castellà que ja ha fet forat en català i que crec jo que, malauradament, els parlants catalans ja han incorporat al seu repertori de renecs.

Joder és una expressió castellana que s’usa per indicar estranyesa, sorpresa, admiració o disgust.

Podem veure-ho ben clar, per exemple, en els següents diàlegs, extrets del llibre Cites (Rosa dels Vents), basat en la sèrie d’èxit de TV3:

—Què estic fent, joder?

—No, joder, no estic bé!

—Jo no sóc així, ja no, joder, ja no…

Joder… Quina merda. La cagaré segur.

Joder, tens servei? Ets rica o què?

Etcètera.

Pot ser que els guionistes hagin volgut donar versemblança als diàlegs i als personatges de la sèrie, però tants joders se’ls haurien pogut ben estalviar.

Què podem fer per eliminar aquest castellanisme flagrant i infecte? Doncs tal com indica la pàgina www.elxitxarelo.cat, en català tenim, com a mínim, 50 maneres diferents d’expressar aquest renec, amb paraules igual de vulgars com hòstia, colló (no pas culló), recony, manoi o recoi (no pas mecachis), que són ben genuïnes i populars en català i que estem perdent dia rere dia. Ho trobareu en aquest enllaç.

Potser que algú hi posi remei, oi? Començant pels responsables lingüístics de la nostra televisió, que hauria de ser la primera a donar exemple, perquè TV3 és el principal mitjà de comunicació en català i hauria de cuidar molt més el model de llengua que defensa.

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén