Avui arribo als 100 articles al meu blog, però malauradament no és el millor dia per celebrar-ho. El coronavirus està fent estralls arreu del món i, a desgrat nostre, això ens obliga a estar-nos a casa, on almenys —i parlo en primera persona— puc treballar en la meva feina de corrector i gaudir de bones estones de música i lectura, que m’ajuden a evadir-me i pensar en altres coses.
Malgrat tot, espero que estigueu bé i que la salut (mental i física) us acompanyi. Des d’aquest modest blog i reclòs a casa, desitjo que els articles que escric us ajudin a passar millor el vostre obligat confinament a causa del coronavirus. Com aquest que avui dedico a la paraula malaltia, arran de la situació que estem patint. Permeteu-me la llicència i que hi dediqui quatre ratlles alliçonadores.
Recordeu que en català hem de dir i escriure malaltia (ve de malalt), i no pas *enfermetat, que és un castellanisme. Una de les malalties més conegudes és la de la grip, però també hi ha malalties desconegudes, malalties benignes, malalties contagioses o malalties greus.
Malaltia és una paraula femenina (la malaltia), com síndrome (la síndrome). Coneixem la síndrome de Down o la síndrome d’abstinència, però també hi ha síndromes atípiques, com les malalties rares.
El derivat verbal de malaltia és emmalaltir —escrit amb dues emes (mm)—, perquè és el fet de posar-se malalt, fer posar malalt o agafar una malaltia. Així, tenim frases com L’Artur ha emmalaltit i els metges no saben què té o Aquest ritme emmalalteix fins i tot els més forts (extretes de l’utilíssim Diccionari d’ús dels verbs catalans, de Jordi Ginebra i Anna Montserrat).
I a tall de resum, us copio la imatge que va publicar a Twitter El Tempir d’Elx (@ElTempirdElx), entitat per a la defensa i la promoció de l’ús social del valencià i de la cultura valenciana al País Valencià.
