Enguany celebrem el centenari del naixement de Joan Vinyoli i l’11 de novembre va fer onze anys de la mort de Miquel Martí i Pol.
Justament aquests dies he acabat de llegir el llibre Barcelona/Roda de Ter, que recull la correspondència completa entre Vinyoli i Martí i Pol. L’obra es va publicar pòstumament l’any 1987 i és una crònica de l’amistat fraternal que els unia i l’admiració mútua que es tenien, de les seves inquietuds poètiques i, sobretot, de la seva relació amb la malaltia i la mort.
En una d’aquestes cartes Joan Vinyoli diu, concretament a la pàgina 46: «[…] El corrector no ha tocat pràcticament res. No sé si el coneixes. És una excel·lent persona que ha col·laborat intensament amb en Joan Coromines i que revisa el que jo escric. És l’Andreu Rossinyol.»
Efectivament, Andreu Rossinyol va ser corrector de Joan Vinyoli i d’altres escriptors tan importants com Brossa, Foix o Espriu. A més a més, va tenir cura de l’edició d’aquest llibre, juntament amb Xavier Folch, cosa que m’ha sorprès molt agradablement i m’ha portat a escriure aquesta entrada del meu blog.
Documentant-me sobre la seva tasca com a corrector he vist que tot són opinions i comentaris positius sobre la seva feina. Per exemple, el poeta Joan Brossa el considerava, en paraules del mateix Rossinyol, el seu «metge gramatical», pel seu profund coneixement de la gramàtica catalana, ja que, com explica el malaguanyat editor Jaume Vallcorba, «les notes a llapis de Rossinyol (sovint tan llargues que s’estenien al dors de la pàgina i fins i tot més enllà) han estat les millors lliçons de gramàtica que jo hagi rebut mai.» No és estrany, doncs, que el malaguanyat editor qualifiqués Rossinyol de «corrector de primera fila, savi i coneixedor profund de la llengua, acurat i minuciós», i de qui havia sentit dir a Gabriel Ferrater que era «l’únic corrector per qui es deixaria tocar una coma.»
Així mateix, José Manuel Blecua, president de la Real Academia Española de la Lengua, en la commemoració dels setanta anys de l’editorial Ariel i evocant els seus treballs a l’editorial, va parlar d’una figura molt important, habitualment ignorada, la del corrector, entre els quals va citar Andreu Rossinyol, un home tan emblemàtic que fins i tot Martí de Riquer i José María Valverde van forçar que el seu nom figurés als crèdits la seva Historia de la Literatura Universal.
També m’ha interessat molt la seva intervenció com a convidat en el programa literari de TV3 L’hora del lector, l’any 2009. Cliqueu a la foto:
En aquesta conversa distesa de sofà, que comparteix amb Màrius Serra i Jordi Fortuny, Rossinyol fa unes reflexions molt importants sobre l’ofici de corrector:
- El corrector és essencial en qualsevol llengua.
- El corrector és el primer lector d’una obra.
- L’ofici de corrector requereix una formació, una tècnica i un exercici, i com a tècnic, intervé en l’edició d’un llibre.
- Tota obra té un moment de concepció i de gestació i l’edició n’és el part, en què el corrector fa de «llevadora».
- Entre autor i corrector hi ha d’haver una gran complicitat: l’un aprèn de l’altre.
- Els autors que dominen més la llengua són els que accepten millor les correccions, i són els més humils i receptius davant els suggeriments del corrector.
- El corrector fa que les pàgines corregides siguin estèticament agradables, entenedores i llegidores.
Per acabar, voldria destacar un interessantíssim article de Joaquim Armengol, publicat aquest any a la revista El procés. Revista contracultural. L’article —que porta per títol «Andreu Rossinyol-Joan Vinyoli»— és un retrat precís i detallat de Rossinyol arran d’una trobada a l’Ateneu Barcelonès per parlar del seu tracte personal i professional amb el poeta, que em recorda molt la relació entranyable entre Vinyoli i Martí i Pol de què he parlat al començament d’aquesta entrada.
I com a corrector, el que acaba d’arrodonir l’article és una carta d’Andreu Rossinyol adreçada al poeta i diverses versions mecanografiades del poema «Domini màgic» —junt amb la versió manuscrita del mateix Vinyoli—, corregides i amb una interessantíssima nota al marge superior en llapis sobre l’ús d’una coma o no, que és tota una lliçó de gramàtica. Al següent original mecanografiat hi trobem la confirmació en vermell de les correccions i també unes paraules encerclades, en què el poeta pregunta al corrector. I, finalment, la versió definitiva del poema ja en negre, fent ús de l’utilíssim Tipp-Ex.
Gemma
Recordo una entrevista a Quim Monzó de fa anys. El periodista li demanava per què escrivia, i després de dubtar i pensar-hi, responia: “Escric perquè l’Andreu Rossinyol em corregeixi.” Ai, lassa, que no recordo en quina revista era, però a fe de Déu que la frase em va quedar gravada amb foc al cap. 🙂
Jordi Comasòlives
Gràcies, Gemma, per aquesta anècdota que ens expliques del Quim Monzó. Molt bona aportació!
Coneixent el seu humor, té molta gràcia el seu comentari. Quina vanitat! Ell no volia ser menys que Espriu, Brossa, Foix o Vinyoli.
I si ho va dir seriosament, ajuda a engrandir el «mite» del nostre corrector.