Avui us recomano un article molt interessant del corrector i lingüista Jordi Badia titulat «El llenguatge: una eina de control durant la pandèmia?», en què parla de la cita prèvia, expressió que arran de la terrible crisi sanitària s’ha posat «de moda» —per contaminació del castellà— i ha arraconat en la llengua oral i escrita la tan genuïna i natural en català demanar hora.
Jordi Badia s’expressa amb aquestes paraules tan encertades:
«I, parlant de ‘previ’, mereix un comentari a part la cita prèvia. L’escriptora Marta Rojals deia en un piulet irònic: ‘La “cita prèvia” ha escombrat definitivament el demanar hora. Va ser bonic mentre va durar.’ Doncs té raó: demanar hora era la manera habitual de dir-ho. Avui ensopeguem ara i adés amb frases com ‘sol·liciti cita prèvia telemàticament’ en lloc de ‘demaneu hora telemàticament’. I en comptes de dir ‘Tinc cita prèvia’, què podem dir? Doncs ‘Tinc hora demanada‘, és clar. De passada, diguem que quan es demana una cita sempre es fa prèviament a la cita (és impossible de fer-ho de cap més manera); per tant ‘sol·licitar cita prèvia’ és, a més de català de plàstic, redundant.»
En castellà, també en parla la correctora Isabel Rodríguez al seu blog Rigor textual.
I perquè no oblidem el demanar hora, i el fem servir amb tota naturalitat a l’hora de parlar i escriure, us copio aquestes frases extretes d’obres literàries:
A aquestes hores del matí no estic per a consells. Toqueu el dos, demaneu hora a la secretària i d’aquí un parell de mesos en parlarem. (Anna i el detectiu, de Jaume Fuster)
Em demana hora i n’hi dono més d’una vegada, però no ve mai. Quan li explico que no li puc donar més hores, ja que només de manera excepcional tolero els canvis a l’últim moment i ella m’ha demanat hora vuit vegades sense venir... es queda parada. (La maternitat i l’encontre amb l’ombra pròpia, de Laura Gutman)
Noi, jo no veig res anormal. Hauríem de fer-te fer un electrocardiograma i una ecografia per sortir de dubtes i per quedar-nos més tranquils. Si et sembla, demana hora a la senyora de recepció. (La Germandat de la Muntanya, de Jordi Cortés)
Deixa un comentari
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.