La ela geminada, una qüestió pendent

Circula per la xarxa una iniciativa molt interessant. Es diu «Projecte de normalització tipogràfica de la ela geminada», que encapçala Jordi Iparraguirre juntament amb un grup de professors, investigadors, dissenyadors i professionals de la informàtica. També en fa difusió el blog de la Fundació puntCAT.

La ela geminada (l·l, L·L) és el nostre signe ortogràfic més genuí (no existeix en cap altra llengua del món) i va néixer el 1913 arran de l’aprovació de les Normes ortogràfiques de l’IEC, de les quals enguany celebrem el centenari. Els seus introductors, Pompeu Fabra i Antoni M. Alcover, ja van dir com s’havia d’escriure: un sol caràcter format per dues eles (ll)  i un punt volat (·) enmig, «que permetria d’escriure les dues l tan acostades l’una a l’altra com les del símbol ll, en què res no hi ha interposat entre ambdues». Així doncs, podem dir que la ela geminada és una lletra modificada.

Als anys vint, les impremtes ja aplicaven aquesta norma: tenien matrius d’eles geminades d’una sola peça i amb l’amplada correcta. Fins i tot les màquines d’escriure elèctriques, fins ben entrada la dècada dels vuitanta, la portaven incorporada al teclat, si bé escapçada [L·]. Una solució força imaginativa.

Però fou a partir dels anys noranta, amb l’evolució de les noves tecnologies, que una nova normativa eliminà la ela geminada escapçada dels teclats electrònics. De cop i volta, la nostra lletra més genuïna es va fer invisible.

És per això que neix el «Projecte de normalització tipogràfica de la ela geminada», que vol restituir a aquest caràcter la dignitat perduda durant tots aquests anys. La seva pàgina web conté enllaços i seccions molt ben documentats, amb exemples concrets d’errades relacionades amb el mal ús d’aquesta ela en l’àmbit de les noves tecnologies. També inclou un recull d’articles de Magí Camps, Hèctor Serra, Anna Torcal, Toni Romero i Marc Antoni Malagarriga (alguns els trobareu a la pestanya «Enllaços destacats»), que ens donen una visió històrica d’aquesta qüestió.

En ple segle XXI, el segle de les noves tecnologies i la societat de la informació, no pot ser que un caràcter tan identificador de la nostra ortografia encara no disposi d’una tecla pròpia als teclats dels ordinadors i aparells electrònics. És una qüestió centenària que clama al cel i que encara no hem resolt.

Per què calen tantes tecles per escriure una sola lletra? Per què encara avui hi ha moltes persones que no saben com s’escriu, s’equivoquen o no saben com es fa el punt volat? Només que tinguéssim una sola tecla per a la ela geminada (com té la ce trencada) i amb una sola pulsació (com fem amb les altres lletres) facilitaríem una escriptura que per a molta gent resulta incòmoda i poc pràctica. Imagineu-vos com en seria, de fàcil!

De la mateixa manera que les Normes ortogràfiques van posar fi al desgavell històric de l’ortografia catalana i van normalitzar aquest aspecte de la gramàtica, el projecte dels membres del grup de treball de la ela geminada pretén restituir i normalitzar el caràcter originari la ela geminada en l’entorn digital. Una iniciativa magnífica que contribuirà a prestigiar el nostre idioma i farà que els professionals i usuaris de la llengua catalana disposem d’un caràcter tipogràfic modern, funcional i apte per a tots els usos.

I per a saber-ne més, us recomano aquest article interessantíssim del blog negritasycursivas.