Les formes alternatives als diccionaris normatius

Quan cerquem una paraula al diccionari a vegades ens apareix l’entrada amb una doble forma o una doble possibilitat d’accentuació. Són les anomenades formes alternatives. Per exemple: imbècil o imbecil, poliedre o políedre, saxòfon o saxofon, xilòfon o xilofon, etc. És a dir, són paraules que s’escriuen igual però que només es diferencien per l’accent.

Segons les instruccions generals del DIEC, «les formes alternatives apareixen sempre immediatament al darrere de l’entrada, entre claudàtors, en negreta i precedides per la conjunció o». Per tant, les parelles anteriors les trobem escrites d’aquesta manera: imbècil [o imbecil]; poliedre [o políedre]; saxòfon [o saxofon]; xilòfon [o xilofon], que també és la manera com apareixen al DGLC en línia ja que són la mateixa entrada.

L’ús dels claudàtors ([  ]) als diccionaris normatius respon a un motiu molt concret: serveixen per indicar una informació complementària al nom de l’entrada, ja sigui una forma alternativa (com he dit anteriorment), una referència morfològica —dos dues [o dos adj.]; desig [pl -igs o -itjos]— o bé l’etimologia —claudàtor [d’una forma ll. analògica moderna claudator, -ōris ‘el qui tanca’, der. del ll. claudĕre ‘tancar’]; corrector -a [1696; del ll. corrector, -ōris, íd.].

A continuació resumeixo amb un quadre la llista de paraules que tenen una forma alternativa o variant ortogràfica:

En general, els diccionaris normatius i els criteris lingüístics d’organismes i institucions dedicades a la llengua prioritzen la forma plana —antílop, imbècil, pèrit/pèrita, xilòfon o xòfer— (vegeu el portal ésAdir).

Però aquest criteri de donar preferència a la forma plana difereix de l’opinió d’alguns gramàtics, com Josep Ruaix. Si consulteu el Nou diccionari auxiliar (Editorial Claret, 2011) veureu les diferències que expressa l’autor respecte al DIEC i el GDLC sobre les variants ortogràfiques d’aquests mots i el radical -edre.

En aquest sentit, Ruaix considera, per exemple, únicament com a formes correctes —i n’exposa les raons— les variants agudes imbecil i saxofon —és més, diu que saxòfon és una ultracorrecció—, i destaca les contradiccions del GDLC i del DIEC respecte a la parella pèrit/perit i els mots amb el radical -edre, ja que el GDLC prefereix les formes esdrúixoles, mentre que el DIEC prioritza les planes.

Per mi, són més usuals les formes alternatives planes però si en un text l’autor prefereix la variant aguda o esdrúixola, no les corregiré, sempre que sigui coherent —la coherència és una de les premisses bàsiques de la correcció— i les escrigui de la mateixa manera. En canvi, si les barreja —un fet molt habitual en un text per corregir—, optaré per la que hi aparegui més cops.