Avui us convido a llegir un estudi excel·lent de Jaume Salvanyà sobre les paraules escurçades —que també anomenem mots truncats—, un fenomen lingüístic molt comú en totes les llengües. Es titula «Mots escurçats per apòcope: entre la norma i l’ús» (dins Actes del Setzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Salamanca, 1-6 de juliol de 2012, vol. II. Publicacions de l’Abadia de Montserrat).
Després de llegir l’article, molt ben documentat i que tracta amb profunditat aquest tema, us en destacaré els paràgrafs que considero més importants:
1) «Els mots es poden escurçar de moltes maneres. Les més habituals són per afèresi (escapçant-ne la part inicial) i per apòcope (escapçant-ne la part final), que és el sistema més productiu en l’actualitat.»
2) «És poc freqüent trobar noms comuns truncats per afèresi (clip, bus, prompter o cello a través de la forma italiana violoncello), però en canvi són abundantíssims els truncats per apòcope, especialment —però no exclusivament!— en registres col·loquials (coreo per coreografia, contra per contraportada, ràdio per radiografia, sinte per sintetitzador, sincro per [natació] sincronitzada, sinto per sintonia, etc.).»
3) «La Nueva Gramática de la Lengua Española (2009: 35-36) descriu el sistema d’una manera breu però efectiva: el truncament o escurçament és un procés consistent en la reducció formal d’un element lèxic per apòcope o supressió d’una o més síl·labes finals, sense que per això s’alterin ni el seu significat ni la seva categoria gramatical. Solen ser més propis de registres col·loquials, o bé del llenguatge o argot juvenil, especialment en l’ensenyament […], la professió o activitat […], la família […], etc.» Al portal ésAdir («Paraules escurçades») hi trobareu un recull d’aquestes paraules, de les quals que assenyala que, en general, es pronuncien sense reduccions vocàliques i que les escrivim sense marca tipogràfica (ni cometes ni cursiva).
I Salvanyà afegeix: «Tot i així, molts han passat a formar part de la llengua general». Per exemple, paraules com auto, bàsquet, cromo, cine, curt, estèreo, foto, metro, mili, mono, moto, mútua, progre (sí, a mi també m’ha sorprès que estigui admesa al DIEC, sense, almenys, la marca col·loquial, familiar o popular), quilo, ràdio, tram o zoo.
«Ja s’ha dit que els autors que han fet referència a aquest fenomen en català ho consideren una influència castellana, també per als noms comuns. És innegable que en castellà és un fenomen més productiu que no pas en català: gairebé totes les paraules d’aquest estudi les trobem també en castellà, però en aquesta llengua s’estén a d’altres que en català no s’escurcen: cumple, finde, pelu, peque, piti, trapi, simpa, etc. A banda d’influència castellana, també es troba influència anglesa, llengua en què és igualment un recurs productiu (nick per nickname), igual que en francès (bicy per bicyclette) o en italià (corto per cortometraggio). De fet, el nom apocopat que designa la moneda de la Unió Europea és compartit per totes les llengües que en formen part: l’euro.»
Us recomano encaridament que llegiu l’article de Jaume Salvanyà, el qual us proporcionarà un coneixement més aprofundit sobre aquest fenomen lingüístic tan interessant i productiu.
