La idea d’escriure l’entrada d’avui del blog me la va donar un article publicat pel diari digital La Torre, que deia que les fotografies més compartides pels catalans aquest estiu a les xarxes socials són de paisatges, amb amics i de cerveses servides en un bar.

Com que l’article em va semblar molt curiós, de seguida vaig pensar a fer-ne una entrada per il·lustrar la notícia amb tres fotografies de les meves vacances d’estiu, que us explico a continuació.

El verd d’Holanda

La primera foto és un paisatge holandès, en què es veuen uns cavalls pasturant en un prat verdíssim davant d’una típica casa de camp i la seva granja (tan gran com la casa!). És una foto que em porta bons records de la meva estada a Holanda, del contacte indispensable amb la natura i del temps de repòs necessari durant les nostres vacances.

L’hora del vermut

La segona foto és d’un bar d’Ocata, barri marítim del Masnou (Maresme), fent el vermut amb uns amics el mes de juliol. Fer el vermut és un dels costums que més m’agraden i un àpat que recomano a tothom, sobretot després d’una bona remullada a la platja, que et desperta la gana.

De Alchemist

I la tercera és feta en un bar de cerveses de la ciutat de Gant (Bèlgica). Es diu De Alchemist (L’Alquimista), és molt famós i està situat al centre històric. Com el seu nom indica, està inspirat en el títol de la famosa novel·la de Paulo Coelho, que m’ha acompanyat totes aquestes vacances. Evidentment, no vaig poder resistir la temptació de fer-hi una foto i preparar-la bé —amb el llibre, la carta del bar i un parell de cerveses.

El llibre explica la història de Santiago, un jove pastor d’ovelles andalús que emprèn un viatge pel desert del Sàhara per trobar un tresor i que arriba a conèixer els secrets de l’alquímia (mot documentat ja al segle XIV, el qual prové de l’àrab al-kīmiyã’, que vol dir ‘pedra filosofal’).

La novel·la m’ha agradat molt i us la recomano, perquè ens transmet la idea que si tenim un somni o un desig —encara que sigui una quimera— és molt important creure en nosaltres mateixos i el que diu el nostre cor per aconseguir-lo, i que la riquesa d’una persona no es basa a posseir moltes coses —la riquesa material—, que es poden perdre quan menys ens ho pensem, sinó en la seva pròpia riquesa interior. I com deia Pablo Neruda, «la felicitat és interior, no exterior. Per tant, no depèn del que tenim, sinó del que som».