Avui us parlaré de xifres, cosa que segurament us sorprendrà perquè aquest és un blog de llengua. Com diu David Gómez Fontanills al seu article «Ortotipografia de les xifres» (publicat a la UOC), «les xifres són aquells signes que ens serveixen per a escriure els nombres (concepte abstracte que ens serveix per a comptar i operar) i els números (nombre amb què es designa una cosa dins d’una sèrie). Quan utilitzem l’alfabet llatí, tot i que fem servir un sistema d’escriptura principalment fonogràfic (les lletres representen sons) per a representar nombres i números, sovint no fem servir paraules formades per lletres, sinó combinacions de xifres que són ideogrames (signes abstractes que es relacionen convencionalment amb allò que representen, com ara una quantitat o una posició dins d’una sèrie)».

En un text escrit, doncs, a més de paraules també pot haver-hi xifres o números, que serveixen per expressar les nostres idees. És a dir, a l’hora d’escriure podem combinar paraules i números (mireu aquest article de l’Enciclopèdia Catalana que parla del Moianès).

Fixeu-vos ara en la forma tan curiosa que tenen les xifres quan les escric al meu blog:

1 2 3 4 5 6 7 8 9 0

Oi que no tenen una estructura uniforme? Doncs encara ho veureu més clar en aquest article que vaig publicar el 2013, titulat «LL3TR35 X1FR4D35».

Tipogràficament aquestes xifres s’anomenen elzevirianes (també gòtiques, antigues, de caixa baixa o old style) i es diuen així perquè és el caràcter d’impremta introduït pels Elzevier, una família d’impressors i llibreters holandesos que van viure entre els segles xvi i xviii.

Compareu-les amb la forma de les xifres que esteu acostumats a veure normalment:

Aquestes xifres es denominen modernes o capitals perquè tenen la mateixa forma i alçada. En canvi, en les elzevirianes l’alçada i la forma són diferents (presenten trets ascendents i descendents), i no es recolzen a sobre de la línia de base. Visualment, sembla que estiguin mogudes (1 2 3 4 5 6 7 8 9 0).

Josep Maria Pujol i Joan Solà —en la seva magnífica obra Ortotipografia. Manual de l’autor, l’editor i el dissenyador gràfic (Educaula, 2011)— les anomenen xifres aràbigues tipogràfiques pròpies de la romana antiga de Claude Garamont (p. 206), i són precisament el tipus de xifres que apareixen al seu llibre. Vegem-ne un parell de pàgines, quan els autors parlen de les xifres aràbigues:

En general, donen molt de joc i criden molt l’atenció en un text, però es desaconsella que es facin servir en les obres científiques per raons tipogràfiques i perquè dificulten la lectura de les quantitats.

* * * * *
Si voleu ampliar el tema de l’ortotipografia de les xifres, us aconsello molt l’article de David Gómez Fontanills de què us parlava al començament. Segur que descobrireu coses que no coneixíeu de l’ús i l’escriptura de les xifres. I, evidentment, el capítol 6 —sobre nombres i números— del llibre de Pujol i Solà (p. 203-217).