Quants cops heu vist un rètol, un cartell, un anunci o un avís mal escrit en català o en castellà? No us ha fet mal d’ulls trobar-hi alguna falta d’ortografia o gramatical?
D’inscripcions o avisos d’aquest tipus en trobem a tot arreu, però hem de diferenciar els que estan impresos dels que estan escrits a mà. Els primers han estat fets per una impremta, una empresa de retolació o amb un editor de textos i els altres han estat redactats espontàniament de pròpia mà. El problema és que, si tenen cap falta, salta a la vista de seguida.
Vegem-ne uns quants exemples, en català i castellà:
Potser la nostra primera reacció quan els veiem és d’hilaritat, de perplexitat o d’indignació. Ens en fem creus que aquell rètol o escrit no hagi passat pel filtre de la qualitat lingüística. No hi ha pitjor publicitat per a una empresa que anunciar-se amb alguna errada flagrant.
En el cas de les botigues o establiments comercials, podem trobar-hi rètols i anuncis exteriors i interiors. Una botiga amb un rètol a l’entrada ben escrit genera confiança, indica seriositat i professionalitat i convida a entrar-hi. És com la primera impressió quan coneixes algú.
Una bona imatge lingüística exterior i interior d’un establiment ajuda a vendre, de la mateixa manera que hi ajuda la seva imatge en general (una bona atenció al públic, que estigui net i endreçat, amb una decoració agradable, un mobiliari atractiu, etc.).
Vivim en el món de la imatge i el màrqueting. Estem en una època en què les noves tecnologies i les xarxes socials permeten fer difusió d’aquests rètols i escrits als nostres contactes en qüestió de minuts.
És molt fàcil caçar un nyap lingüístic amb la càmera del mòbil o digital i difondre’l per internet, com han fet alguns internautes catalans a través de webs i blogs com Lletres Ferides, CATerrades o Fortografies, on publiquen fotos de les faltes i expliquen com s’han d’escriure bé.
Les escoles i instituts també ho han aprofitat com un exercici pràctic per millorar el nivell de català dels seus alumnes d’una manera lúdica i entretinguda, i també n’han creat blogs perquè els alumnes hi puguin penjar les seves «troballes». Us en faig una llista:
- Caçadors d’errades (Escola Vedruna-Àngels, de Barcelona), amb un vídeo del programa Info K, de TV3, que explica aquesta bona iniciativa:
- Caçadors de faltes d’ortografia (Col·legi Sant Pau Apòstol, de Tarragona)
- Cercadors d’errades (Col·legi Turó, de Constantí)
- Cercadors de faltes (Institut Domènec Perramon, d’Arenys de Munt)
- [sic]
- Errores Ortograficos (sic)
Com diuen molt encertadament els creadors d’aquests blogs, «l’objectiu d’aquestes iniciatives no és ridiculitzar els autors que les cometen, sinó contribuir a millorar l’ortografia de tots els que escrivim en català, aclarint possibles dubtes lingüístics i evitant que es propaguin les formes incorrectes.»
Imma Guiteras
A MI SEMPRE M’HA FET GRÀCIA VEURE ESCRIT “CUINA CASSOLANA”, ÉS QUE HO CUINEN TOT A LA CASSOLA? O BÉ ÉS QUE ÉS CUINA DE CASA “CUINA CASOLANA”??
Marc
Hola, Jordi, jo et volia preguntar a veure si em saps aclarir per què ‘móns’ en plural no porta accent. Si en principi en singular el porta per diferenciar-se de ‘mon’ com a adjectiu possessiu (mon pare, mon germà…), com és que en plural no? Que jo sàpiga, als dominis lingüístics on s’utilitza el ‘mon’ possessiu es fa el plural com a ‘mons’ (mons pares, mons germans…), si més no els que conec jo -Terra Alta, Matarranya, terres de l’Ebre en general, diria que a la Terra Ferma… Sé que el diccionari ens dóna com a plural de ‘mon’ ‘mos’ o ‘mes’, però realment es diu així en algun lloc? Jo no ho he sentit mai…
Jordi Comasòlives
Hola, Marc,
Benvingut altre cop al blog!
Mira aquest enllaç, que t’aclarirà tots els dubtes de per què mons no porta accent diacrític:
http://blocs.cpnl.cat/aula-virtual-osona/2011/11/03/accents-diacritics-dubtes/
L’Alcover-Moll, que és un pou de ciència i un tresor com a diccionari, a l’entrada de la paraula mos ens diu que «la forma plural masculina normal és mos, però és freqüent en el llenguatge dialectal usar la forma analògica mons («Primer som jo que mons hereus», diu un refrany mallorquí i menorquí). O sigui, que mons és una forma dialectal.
A la mateixa entrada, no diu gran cosa del possessiu mes. Ha quedat reduït també a l’ús literari (Jesús de mes entranyes, a mon plor no responeu, Verdaguer) i oral, una forma que es va perdent a favor de les meves.
Espero que hagi resolt els teus dubtes.